Ondara, maig de 2026. Joaquín Silvestre Morant, rector de la Parròquia de Santa Anna d’Ondara.
La recuperació del patrimoni mai deuria ser indiferent per a un poble. Especialment tot el que envolta a la Fe que s’ha transmès de generació en generació reflex al patrimoni immoble i moble. Son testimoni viu dels nostres avantpassats, actualització del present i llegat del futur. Ondara necessita estimar per a ser estimada.
La història devocional al nostre poble entorn a la Verge de la Soledat no deixa de ser incerta, ni deixarà de ser-ho. De fet, la falta i pèrdua de bens mobles (imatges, documents, art sacre, orfebreria, elements litúrgics…) degut a les situacions històriques de cada moment fan que el mateix immoble com l’Antic Convent de la Puríssima Concepció de Franciscans Mínims es convertisca en un difícil trencacaps que cal investigar i reflexionar molt. Però, com diu el mateix Evangeli: «És impossible per als hòmens, però Déu ho pot tot».
La parròquia de Santa Ana d’Ondara, ha adquirit, després d’un procés de recerca, interès i negociació, dues obres patrimonials històriques que s’havien convertit en art religiós per tornar a ser art sacre, és a dir, no es tracta només de representació, sinó de participació. És art fet per al culte. La seua finalitat no és únicament evocar el sagrat, sinó formar part de l’acte sagrat. Eixe és l’objectiu d’estes dues noves troballes: un llenç de la Verge de la Soledat del segle XVII i un reliquiari de plata amb relíquies.
Cal aclarir que al mercat oficial existent en el desconegut món de les antiguitats, més enllà de convertir-se en un tràfic d’obres valuoses, es realment una font de supervivència que, ben conservada, fa que les distintes col·leccions particulars que provenen majoritàriament de la noblesa, desamortitzacions, guerres, dessacralitzacions, vendes, llegats… no desapareguen per sempre o no caiguen en mans indegudes. De fet, si no fos per això, hui no escriuríem aquest article ni parlaríem de l’ampliació del patrimoni sacre al nostre poble.
A la casa natalícia de Rodrigo de Borja (Alexandre VI, papa), a Xàtiva, habita la família Llorens amb una empresa d’antiguitats (Antiguitats Llorens) que ara regenta el fill Lluis Llorens i del qual ens ha facilitat l’adquisició del llenç de la Soledat i el reliquiari, amb les respectives relíquies, aquestes últimes donades, ja que legalment no es permet la compravenda de relíquies per ser restes de sants que mereixen respecte i veneració. Tot seguit s’explica la importància d’aquestes obres recuperades per a la Parròquia de Santa Ana d’Ondara.
EL LLENÇ DE LA VERGE DE LA SOLEDAT. S. XVII
L’obra adquirida, després de ser consultada i estudiada superficialment per experts a falta d’una neteja i estudi detallat, data del segle XVII, cap a finals. Forma part de la coneguda escola madrilenya de l’època que fou un corrent artístic i devocional que va fixar la imatge clàssica de la Mare de Déu en la seua Soledat a Espanya. Aquest model es va originar amb una talla de l’escultor Gaspar Becerra realitzada cap al 1565 per al desaparegut Convent de la Victòria de Madrid (de Franciscans Mínims), i la seva influència es va estendre per tota la Península i Amèrica durant el Barroc. Per tant, estem parlant d’una obra barroca.
Gaspar Becerra va realitzar un total de tres intents fins que va aconseguir esculpir la talla que va satisfer a Isabel de Valois (muller del rei Felip II). Conta la llegenda que una veu divina li va dir en un somni que emprara un tronc de fusta de roure que cremava en la llar per a executar l’encàrrec sol·licitat. Així ho va fer i l’artista a la fi va aconseguir l’aprovat de la Reina. A més, va decidir que ell mateix duria a terme la policromia de la imatge. Es tractava d’una escultura de candeler, agenollada i amb les mans entrecreuades en el pit, en actitud orant. El seu cap inclinat era una de les seues principals senyes d’identitat, destacant també el llarg rosari que penjava del seu coll. De la mateixa manera, deixava a un costat la corona, optant per l’aurèola. Entendre aquesta escultura madrilenya, destruïda a la Guerra Civil de 1936, explica la Verge de la Soledat d’Ondara, única que trobem fidel a l’original en terres valencianes i alicantines on tingueren presència els franciscans mínims. Les úniques alteracions, particulars al nostre poble, son: el cor a les seues mans i el rosari que penja de les mateixes en compte del coll. Ara podem entendre perquè la nostra imatge, independentment del títol de patronatge canònic que ostenta, no ha sigut coronada.
Aquesta teoria reforça la forta devoció que Ondara li venera ininterrompudament fins i tot després de la desamortització fent que el llegat i la influència dels franciscans perdure quatre segles més tard després de ser expulsats de la vila a l’estiu de 1835. Malauradament no podem dir el mateix d’altres poblacions. A Xàbia sols queda el lloc on estigué el Convent en la placeta que du el seu nom. A la Pobla del Duc (Vall d’Albaida) el convent va ser derrocat el 1988. Aquestes dues poblacions, les més pròximes a Ondara, no figuren cap rastre de la veneració a la Verge de la Soledat[1]. Altres llocs de presència d’aquesta comunitat com Mutxamel, on partiren provisionalment els religiosos d’Ondara en una primera desamortització abans de la de 1835, existeix l’església i part del convent. En la mateixa església conventual, al creuer lateral, es trobava la capella de la Verge de la Soledat, hui desapareguda i convertida en una confraria de Setmana Santa venerada al Temple Parroquial del Salvador. També tenia una ermita, la més antiga de la població, actualment desapareguda i recordada en el carrer que du el seu nom. Altra població com Castalla, la fundació mes antiga de la zona, conserva l’església Conventual i la porta del Convent. La devoció a la Verge de la Soledat ocupa, com el nostre poble, el lloc del patronatge, però molt distint… La seua devoció es anterior a la influència franciscana, prové del segle XIII i es venera com a Soledat Gloriosa: vestida de blanc, amb corona, semblant a altres poblacions com Cheste.
Així que Ondara manté la Soledat originaria del Convent de la Victòria de Madrid. Allí es va decidir emprendre la construcció d’una capella pròpia a l’església conventual de per a donar culte a la talla de Becerra. Este espai va ser finalitzat i inaugurat en 1611, el mateix any que es funda el Convent d’Ondara. La iconografia de la Verge de la Soledat de la Victòria va superar les fronteres de Madrid. Les rèpliques, majoritàriament en pintura, es van situar en els diversos convents de l’Orde dels Mínims que es van fundar a Espanya, on sempre hi havia una capella dedicada a la Soledat fins que va aplegar el torn al nostre poble. Això justifica l’existència de la coneguda escola madrilenya, encarregada de reproduir l’obra de Becerra a tots els convents. Per tant, la coneguda Soledat de la Paloma en Madrid[2] es conseqüència d’aquest fet, a l’igual que nosaltres. Ocorre de forma paral·lela, sense cap connexió mes que la dels Mínims. Ni Ondara reprodueix la Paloma, ni viceversa. Hi ha més d’un segle d’anterioritat a favor del nostre poble. I això verifica un bon estudi que D. Francisco Alberola Such escriu al programa de festes de 1949.
La construcció de l’església conventual de la Puríssima Concepció d’Ondara va formar part d’un procés ben llarg que depenia de la pobresa i humilitat de l’orde compensada per les donacions i sufragis de la noblesa o dels mateixos feligresos. Originàriament, al Corpus de 1611, ens podríem imaginar un temple més menut (ampliat posteriorment per l’actual Altar Major i Capella de la Comunió) amb les parets buides esperant la construcció de les respectives capelles. Les dues més antigues: la Verge de la Soledad el 1674 i Sant Francesc de Paula el 1699. Encara conservem la data policromada en la part superior de cada capella. Cal recordar les altres originaries del convent que curiosament eren vinculants a les distintes ordres religioses com: Sant Antoni Abat fundador de la vida monàstica, Sant Antoni de Pàdua, la Verge del Carme i Sant Francesc de Sales. Totes son imatges de pintura sobre llenç donada la humilitat de l’ordre menys el fundador: Sant Francesc de Paula, l’únic de les sis capelles laterals originaries en imatge de talla junt a la Puríssima de l’Altar Major. Recordem que, amb l’església mes menuda, dit altar major es trobava en el creuer actual de Sant Vicent Ferrer (on està tapiada la porta que comunica al Convent) i el Cor de Jesús (segona antiga Capella de la Verge de la Soledat). L’estructura de pedra tosca de l’església, la Capella de Sant Francesc de Paula situada a la part de l’Evangeli donada la seua importància i l’entrada a l’ossari de la cripta ens ho demostra. De fet, l’església conventual de Castalla ofereix un interior molt semblant al nostre, tant a l’estructura, les voltes, pilastres i la senzilla ornamentació.
Per aquest fet, la primera capella de la Verge de la Soledat, entrant a mà dreta, sufragada per Na Luisa de Sotomayor y Lima, marquesa de Guadalest en 1674 estaria presidida per una imatge de la Verge de la Soledat sobre llenç, no en talla de vestir com la coneguem actualment. Podríem dir que l’objectiu era ocupar un lloc més de veneració a l’església del Convent fins que el mateix poble, en els esdeveniments religiosos i miraculosos la eleva a Patrona oficialment el 1923. Tot això no ocorre fins ben entrada la segona meitat del segle XVIII quant s’impulsa la construcció de la imatge de talla amb mantell substituint al llenç i es trasllada el seu culte a una segona capella més privilegiada. Aquesta operació, sense resultats tan satisfactoris com a Ondara, es va fer als altres convents de la província com s’ha citat anteriorment. En 1694 mor Na Luisa, tal i com apareix a la seua partida de defunció de l’arxiu parroquial: «En veynte y tres de Noviembre del Año Mil Seiscientos noventa y cuatro murio la Excma. Sra. Doña Luisa de Sotomayor y Lima, marquesa de Guadaleste [..] que fue enterrada con Abito de S. Fco. de Paula en el convento de esta villa en esta capilla de Nª. Sª. de la Soledad.» La gran sorpresa, com podem comprovar en la imatge de la reparació del subsòl i el canvi de paviment fets al principi d’aquest segle, fan redescobrir la seua sepultura amb la caixa funerària i sense el seu cos. Dites obres realitzades els anys 2002 i 2003 es troben foses de soterrament obertes i completament buides, el que demostra que en algun moment del passat es van traslladar les restes osses a algun altre lloc. Un fet un poc estrany a no ser que es reclamés el seu cos, ja que l’església no va ser dessacralitzada amb la desamortització fruit possiblement d’altres reformes anteriors que justifiquen els enderrocs que les cobreixen.
Després de recordar els orígens, tornem a l’obra que ens ocupa. El recuperat llenç, ja instal·lat en la mateixa primera capella de la Verge de la Soledat on actualment es venera la Verónica i el mantell de la primera imatge de talla del segle XVIII junt a l’estendard, es original de l’època de la marquesa que, per voluntat dels Mínims, va pagar la primera imatge. Tot va començar en un quadre i tornem a tindre un quadre. Aquesta oportunitat no se’ns podia escapar i 3000€ tenien la culpa d’adquirir una Soledat sobre llenç de l’època barroca del XVII a preu directe sense subhasta.
Si ens fixem en l’obra, tant l’estat del llenç com del bastidor confirmen l’antiguitat a finals del XVII. No obstant, la mateixa pintura s’ha sotmès a reparacions i restauracions mínimes posteriors ja que presenta algun repintat. Les mateixes capes de vernís, han fet el seu treball de protecció fins engroguir la imatge i recollir la brutícia pel pas dels anys. De fet, l’única restauració que necessita la pintura es una neteja en profunditat i la seua protecció per part d’experts en la matèria.
Si parlem de l’obra en si mateix, cal identificar quina soledat representa, és a dir, el suposat pintor madrileny on es va orientar per copiar-la. La recerca no ha sigut difícil i la mare d’aquesta pintura no es qualsevol obra. Tenim al nostre poble una reproducció exacta i fidel (fet que es pot atribuir al mateix autor o a un alumne seu) de la Verge de la Soledat atribuïda a Sebastián de Herrera Barnuevo, original que es conserva recentment exposada i restaurada al Museu del Prado de Madrid. De moment, no hem trobat la firma de l’autor del nostre llenç. No obstant, tenim l’esperança de que, en una restauració no molt llunyana es puga identificar al procés de neteja si fou signada.
Sebastián d’Herrera Barnuevo (Madrid, 1619-1671) va ser un destacat artista barroc espanyol que, de manera excepcional, va dominar les «tres arts»: la pintura, l’escultura i l’arquitectura. És una figura clau en la transició cap al «ple barroc» en la cort madrilenya, trencant amb la sobrietat prèvia de l’Escorial. Va ser deixeble d’Alonso Cano. El quadre de La Verge de la Soledat que va pintar, es va inspirar en l’obra escultòrica de Becerra per al mateix convent de la Victòria. De fet, es trobava en molt mal estat quant va passar del convent dels dominics de Madrid i va estar enrotllat molts anys en el Convent de la Trinitat fins ser restaurat el 2024 per a l’exposició del Prado «Darse La Mano». La nostra pintura reprodueix fidelment el centre de la imatge: aureola, rostre, mans fins a mig cos en una qualitat i bellesa destacable. Lluís Llorens ens conta que va adquirir el quadre provinent d’una família noble de Benidorm – Guadalest… Ja hem començat la recerca de la cronologia de l’obra. Tal vegada, si el llenç no s’ha mogut per les nostres terres: Podria ser el nostre? Fins ací el dubte…
Cal realitzar un inventari detallat de l’obra, netejar-la, restaurar-la i emmarcar-la en un xicotet retaule que imite aquella primera capella sufragada per la marquesa al Convent però sobretot valorar-la i cuidar-la al nostre poble per a que no siga víctima de la indiferència, més be, testimoni de la història originaria sobre la nostra Mare i Patrona: La Verge de la Soledat. Una història que s’ha avançat moltíssim clarificant-la en els últims anys. De moment, podeu visitar el quadre en la seua primera capella junt a un recull dels bens més antics i l’explicació cronològica fent un xicotet espai d’interpretació entorn a la nostra patrona.
EL RELIQUIARI AMB LES RELIQUIES DE LA VERGE MARIA, SANT JOSEP, SANTA ANNA I SANT JOAQUIM.
Ondara no deixa de tindre una interessant col·lecció de relíquies provinents de distints sants. Es el poc llegat que ens queda dels franciscans mínims junt a la custòdia del Temple Parroquial. Totes elles, algunes ben interessants com Ex ossibus de Sant Francesc de Paula o l’hàbit del beat valencià Gaspar Bono, (un religiós mínim molt influent a les nostres terres), marquen la profunda veneració i respecte que l’orde tenia cap al seu fundador i superiors. Dita col·lecció es venera i s’exposa a la vitrina existent en l’actual Capella del Sagrat Cor de Jesús de l’antic Convent. Un fet que caldrà parlar detalladament en altre article i que dona per a molt.
A elles cal sumar les recents relíquies recuperades en una mateixa teca de la vesta de la Benaurada Verge Maria, del mantell de Sant Josep i Ex ossibus de Santa Anna i Sant Joaquim. Tenim pràcticament la família de Jesús en un mateix reliquiari. Un fet molt significant a nivell històric però sobretot espiritual.
Etimològicament, el terme llatí reliquiæ igual que el grec λείψανα (leípsana), significa “restes”; i abans de ser utilitzats en un sentit ritual o religiós i tècnic, ho van ser en el llenguatge comú per a designar el que subsisteix o resta d’un ens material o mortal. Per això, els catòlics diem “relíquia” al que resta en la terra (en el món material) d’un sant o un beat després de la seua mort.
En el primer rang de les relíquies, per la seua dignitat, es troben els objectes de la passió de Crist (fusta de la creu, títol, claus, llança, corona, sudari, llençol, calze), perquè la història del seu culte és molt especial i demana ser tractada apart. A la nostra parròquia, fins fa ben poc, existia una relíquia de la Vera Creu, junt al reliquiari de plata del segle XVIII que es conserva en l’actualitat restaurat i que acull, de forma provisional, restes de la antiga imatge de la Verge de la Soledat perquè, malauradament, la teca en la seua relíquia desaparegué d’un caixó de la sagristia abans de la pandèmia. Un fet molt trist i desagradable.
Quant a les relíquies dels sants és necessari que corresponguen a un sant canonitzat o a un beat amb culte autoritzat o reconegut per l’Església. Les seues relíquies poden ser corporals, conegudes com de primer grau (restes dels seus ossos o teixits musculars o cendres o sang); per al nostre nou reliquiari, es el cas de Santa Anna i Sant Joaquim, pares de la Verge Maria i la primera copatrona de la Vila d’Ondara i titular de la nostra parròquia des de el segle XVI però, també son relíquies les coses que van usar en la seua vida terrestre, com a vestits, objectes sagrats o profans dels quals es van servir en la seua vida quotidiana, i sobretot, els objectes de la seua penitència, de la seua captivitat o del seu suplici; aquest grup es coneix com a relíquies de segon grau i es el cas de la vesta de la Benaurada Verge Maria i del mantell de Sant Josep . Coneguem i professem pel Dogma Marià de l’Assumpció, la no existència de relíquies de primer grau respecte als ossos de la Mare de Déu així com la no localització de la sepultura de Sant Josep que les determinen de segon grau per al nostre cas.
Les relíquies, per tal de ser venerades com cal, necessiten la coneguda autèntica, es a dir, el document que certifica la seua autenticitat. Això li dona el valor cultual que correspon ja que, la legislació canònica actual, pot determinar en excomunió a qui confecciona, ven o exposa a la veneració falses relíquies (CIC, ca. 2336; l’excomunió és “ipso facto” i està reservada a l’ordinari, el bisbe diocesà), demana que les relíquies tinguen l’aval de genuïnitat expedit per un cardenal o pel bisbe diocesà (CIC, ca. 1283/1). Com es el nostre cas de la recuperada relíquia. A més, ordena als bisbes que retiren de la pública veneració aquelles relíquies de les quals no els conste la seua autenticitat, o que no tinguen documents certs d’esta, encara que poden mantindre’s les tradicionals, venerades des de temps immemorial i que no conserven la seua autenticitat (CIC, ca. 1284/5). Es el cas que tenim a la col·lecció de la vitrina del Convent on sols es conserva l’autèntica dels ex ossibus de Sant Lluis Gonzaga, obtinguda en 1843. De la resta no en tenim, fruit de la destrucció de part de l’Arxiu Parroquial per la Guerra Civil Espanyola.
Gràcies a l’autèntica podem determinar d’on provenia el reliquiari que hem pogut recuperar, concretament d’una col·lecció privada. De la noblesa. Venerades a un oratori privat que corresponia al Palau dels Marquesos de Tremolar al carrer Landerer nº 1 de València. La seua última propietària fou María Concepción Navarrete i Alonso, VI marquesa de Tremolar (València 19-05-1906 † València 20-02-1973). El palau va deixar de ser de la família en 1996. La teca es troba perfectament segellada amb escut cardenalici des de la seua autenticació en Roma al segle XIX. Respecte al reliquiari, no correspon amb la teca, o bé es un reaprofitat, o bé, fou adquirit de forma universal, no fet a propòsit. El que si tenim clar es el seu valor patrimonial. La restauració feta per Orfebreria David S.L. en València ha permet analitzar-la i el que un principi es creia de alpaca (Coure, Zinc i Niquel, coneguda com la plata blanca) resulta ser de plata autèntica, fet que triplica el seu valor juntament a l’època, de finals del segle XIX. Ja està restaurada i la seua intervenció ha permès recuperar la plata original en tota la seua esplendor junt a l’adaptació de la teca sobre la mateixa.
Donada la importància d’aquestes relíquies, les mateixes rebran veneració a l’Altar Major del Temple Parroquial, als peus de la mateixa imatge de Santa Anna, dintre de la fornícula centraldel retaule, sostinguda en una nova peana feta per Arte Martínez en Horche (Guadalajara) i adaptada per Pere Joan. Tindrà una il·luminació focal especial que la ressaltarà. Les relíquies seran venerades pel poble fidel en les solemnitats més importants de l’any com al besamans, les festes patronals, Santa Anna i Sant Josep. Ja estem estudiant la forma en que la mateixa imatge de la Soledat estiga acompanyada per les mateixes a la processó com ho feia la antiga imatge amb el cor reliquiari que conservem.
——————————————
[1] Font: www.estudiosminimos.eu. On es pot consultar tota la informació històrica referent a l’ordre, incloent un inventari per poblacions dels convents que han format part de la vida monàstica d’aquests humils religiosos.
[2] L’any 1787, (a Ondara existeix la Capella de la Soledat documentada des de 1674) uns xiquets van trobar un llenç abandonat i deteriorat en un solar o corral proper a la porta de Toledo. Isabel Tintero, una veïna devota del carrer de la Paloma, va veure que els nens jugaven amb el quadre i, tement que es fes malbé, el va comprar per unes quantes monedes.
