Quan jo era xiquet, escoltava de boca de la gent major que, de menuts, veien la mar des de l’eixida del poble, sense necessitat d’enfilar-se al capdamunt de cap arbre, cosa que a mi em meravellava. Com podia ser açò? L’explicació a tal fet “extraordinari” és que el terme estava plantat de ceps i el camp de visió, sense impediments, era vastíssim, arribava fins la mar, i la raó de què avui ja no siga possible disfrutar d’eixa panoràmica és que el taronger i d’altres arbres han substitutït la vinya de raïm moscatell.
D’aquell temps, ja no queden a penes ceps a Ondara, però sí algunes construccions erigides per guarir el raïm assecat al sol de la humitat nocturna o de la pluja: els riuraus.
A ells dediquem aquesta modesta contribució, per si encara estem a temps de salvar-los de la ignomínia humana.
Robert Miralles
Podeu descarregar-se el treball sobre Pervivència del riurau a Ondara, des d’ací:
Pervivència del riurau a Ondara
